La pedagogia Montessori
La pedagogia Montessori és un mètode d’educació creat el 1907 per Maria Montessori. A partir d’un enfocament educatiu global, pretén donar forma al jove ésser humà en tota la seva extensió i a tots els nivells: físic, social, emocional i intel·lectual. Veu l’infant com a responsable de la seva pròpia construcció. Per tant, l’escola li ha d’oferir una educació individualitzada que tingui en compte el seu ritme, els seus punts forts i els seus reptes. L’infant ha de trobar un entorn i materials que responguin al seu desig d’aprendre.
Els períodes sensibles
Un període sensible és una fase durant la qual l’infant és sensible inconscientment i irresistiblement a certs aspectes del seu entorn, excloent-ne d’altres.
Durant aquests “periodes”, l’infant disposa de potencials especials que li permeten adquirir naturalment determinades habilitats humanes ( el llenguatge, caminar, escriure …). Aquests períodes són, doncs, fases d’adquisició i construcció, però són passatgeres, transitories; un cop desenvolupat el tret, la “sensibilitat” cessa. Per tant, és fonamental que l’escola ofereixi a l’infant els mitjans per desenvolupar-se en el moment adequat.
Importància de l’autonomia en Montessori
Lliure elecció d’aprenentatge
Per a fomentar el desenvolupament de l’autonomia, l’infant pot triar les seves activitats entre les proposades que responen als reptes dels períodes sensibles.
Pot continuar l’activitat mentre desitgi si la construcció de la seva intel·ligència ho requereix. Aquest temps a vegades és necessari a l’infant per a trobar la concentracio.
Per tant, cada matí i tarda s’ofereix, doncs, dues hores i mitja d’activitat autonoma (activitats individuals). Les activitats es divideixen en quatre grans àrees d’aprenentatge: vida pràctica, sensorial, llenguatge i matemàtiques.
A l’escola primària, s’abandona l’àrea de vida pràctica i sensorial per deixar lloc a altres aprenentatges.
lliure elecció d’activitat
L’entorn Montessori: els ambients
La llibertat d’elecció en l’aprenentatge és relativa perquè l’infant tria la seva feina en un entorn on no es deixa res a l’atzar. Aquest està minuciosament preparat per permetre que l’infant sigui independent i autònom (per tant ha de ser segur), i amés aquest li ha de permetre estar actiu oferint material atractiu. Així, és més adequat parlar d’ambients que de classes.
Cal recordar que els nens y nines no tenen assignada una taula i que el treball es realitza sobre les petites catifes posades al terra per afavorir el desenvolupament psicomotor.
El cercle Montessori
L’educador com a vincle entre l’ambient i l’infant
L’educador i els adults en general hi són per guiar els infants en el camí cap a l’aprenentatge. Ha de ser capaç d’observar les diferències de ritme de l’infant, captar signes més lleus de la seva evolució per tal d’identificar els seus períodes sensibles.
Intervé amb precisió i discreció.
En una classe de Montessori, no hi ha competència entre infants. Cada infant treballa individualment o en cooperació amb altres nens i nenes. Els avenços aconseguits només es poden quantificar en funció del seu treball anterior. No es compara amb l’èxit dels altres.
Un dia escolar normal